Al final de la Primera Edat, els Valar van recompensar els Edain que havien combatut Morgoth amb una terra que no era ni la Terra Mitjana ni Aman: una gran illa enmig del mar, alçada per Ossë, modelada per Aulë i revestida de verdor per Yavanna. La van anomenar Andor, la Terra Donada, i nosaltres l'anomenem Númenor.
Elros, fill d'Eärendil i germà d'Elrond, va escollir el destí dels Homes i fou el primer rei. Va viure cinc-cents anys. Sota els seus descendents, els Dúnedain, els Homes de l'Oest, van assolir una saviesa i una majestat que cap altra estirp mortal no ha conegut: van construir Armenelos la blanca als peus del Meneltarma, la muntanya sagrada.
Eren grans navegants, i els seus vaixells solcaven tots els mars d'Arda, però una sola prohibició els lligava: no podien navegar cap a l'oest fins a perdre de vista les costes de Númenor, perquè Aman els era vedat. Aquesta era la Prohibició dels Valar, dictada per la pietat: la mort és el do dels Homes i el sòl beneït no els podria treure.
Però al pas dels segles, els reis es van fer cobejosos i van envejar la immortalitat dels Elfs. Quan Ar-Pharazôn, l'últim rei, va sotmetre Sauron en armes a Mordor, el va portar com a captiu a Númenor. I Sauron, amb paraules dolces, va corrompre la cort: va alçar un temple a Morgoth i hi va cremar els Fidels com a sacrificis, i va convèncer Ar-Pharazôn de desafiar els Valar.
Així es va aparellar la gran armada i va navegar cap a l'oest contra Aman. Els Valar van deposar la seva guarda i van demanar a Ilúvatar que actués. I Ilúvatar va trencar la forma del món: les flotes d'Ar-Pharazôn foren engolides, Númenor s'enfonsà sota una onada que cobrí el Meneltarma, i el món, fins llavors pla, esdevingué un globus.
Només Elendil i els seus fills Isildur i Anárion, fidels als Valar, van escapar amb nou vaixells portant la llavor de Nimloth, l'arbre blanc, i els palantíri, les pedres vidents. Van arribar a la Terra Mitjana i van fundar els regnes d'Arnor al nord i de Gondor al sud, llavor del que vindria després.