Quan els Valar van descendir per primera vegada a Arda, el món era informe i fosc, i les seves mans van començar a modelar les terres, els mars i els cels. Manwë, senyor dels vents, prenia el seu lloc més alt, mentre Ulmo es retirava a les profunditats i Aulë treballava amb el foc i la pedra per donar forma als continents.
Per il·luminar la seva obra, Aulë va forjar dos grans Llums, Illuin al nord i Ormal al sud, i en el centre van establir l'illa d'Almaren, primera estança dels Valar. Allà va florir la primavera d'Arda, una època de creixement on els arbres es feien alts i les bèsties caminaven pels camps sense por.
Però Melkor, el més poderós dels Ainur, no havia abandonat la seva enveja. Des de les terres fredes del nord va alçar la fortalesa d'Utumno, i en secret va corrompre la matèria del món. Quan es va sentir prou fort, va abatre els pilars dels Llums i va trencar la simetria d'Arda per sempre.
Els Valar es van retirar llavors a l'extrem occident, a la terra de Valinor, on Yavanna va fer créixer els Dos Arbres, Telperion d'argent i Laurelin d'or, la llum dels quals seria més pura i estimada que la dels Llums caiguts. I així començà el compte dels Dies.
A Valinor els Valar van bastir Valmar, la ciutat de les campanes d'or, i sobre el cim del Taniquetil van alçar la mansió de Manwë i Varda. La llum dels Arbres es mesclava a les hores del barreig, i d'aquesta mescla naixia una claror suau que feia bella tota cosa que toqués.
Mentrestant, a la Terra Mitjana abandonada, les estrelles eren l'única llum i les ombres es feien profundes. Les obres dels Valar restaven inacabades en aquelles terres, esperant el despertar dels Fills d'Ilúvatar; i sota la tirania de Melkor, les criatures es deformaren i temeren la llum.